L'ILLA DELS SENTIMENTS...

Hi havia una vegada una illa on habitaven tots els sentiments, un dia la Saviesa va cridar-los a tots per tal de donar-los una noticia molt important. Quan el Despiste es va donar per enterat i la Mandra es va desvetllar la Saviesa va parlar.
"Amics. Us he reunit en aquesta platja per donar-vos una noticia molt important. L'illa s'enfonsa i no hi ha marxa enrere. Us recomano que a partir d'ara comenceu a contruïr una manera per escapar d'aquest lloc ja que l'enfonsament es farà de mica en mic. Si m'ho permeten jo ara marxaré ja que la Prudència i jo em fet un avio y marxarem ara mateix"
Davant d'aquesta noticia tothom es va quedar parat mentre veien com la Saviesa i la Prudència marxavem en l'avio portant com a polissó a la Por que se les havia ingeniat per colar-se dins de l'aparell.
En aquell precis moments tots els sentiments es van ficar a treballar per construir-se un mitjà per sortir de l'illa el més aviat possible. Tots excepte un, l'Amor que no s'acabava de creure que l'illa s'enfonses. Per ell aquella illa había sigut el millor que li havia passat mai, va passejar per la platja recordant tots aquells moments en que es va estirar a la sorra per tal de disfrutar del sol, d'aquells dies en que va jugar a l'aigua i es va despedir de cada pedra, cada lloc important, cada palmera que estaba aprop de la platja.
En un moment determinat l'Amor va pensar que en realitat l'illa no s'enfonsaría del tot, no podia entendre com una cosa de la que ell n'estava tant desaparegués com si res, així que va començar a medir la profunditat de l'aigua per adonar-se que efectivament l'illa s'estava enfonsant. L'aigua el va obligar a endinsar-se a la selva i allà va despedir-se de casa bri d'herba i de cada arbre però aviat tot es va anegar i es va convertir en una zona pantanosa.
L'Amor va pensar que en realitat l'illa s'enfonsaria una mica però que després tornaría a resorgir. Ara estava en la part més alta de l'illa que si de fet no era la que més li agradaba era la més seca de totes. Però l'aigua pujava i pujava, només quedava un porci de terra i llavors l'Amor es va adonar que realment l'illa s'enfonsava i ell, en la seva ceguera, no havia construit cap mitjà per escapar d'aquell lloc.
Des de el porci de terra on estava va poder veure com els altres sentiment fugien amb diferents tipus de barques. Va poder divisar una balsa fosca i trista que s'apropava, era la Tristor que no parava de plorar...
"Tristor! jo que sóc germà teu, que sentim de la mateixa manera, deixa'm que pugi a la teva balsa i tots dos deixarem aquesta illa que s'enfonsa" la Tristor estava tant trista que va mirar a l'Amor amb llàgrimes als ulls i plorant va marxar sense dir res.
Una altre barca molt luxosa va passar davant d'ell, era la barca de la Riquesa
"Riquesa! la barca que tens es gran i sembla que hi pugui cabre, em portaries amb tu?"
"Perdona Amor, però t'has vist? no puc permetre que algú tant lleig com tu estigui a la meva barca"
Seguidament va passar una altre barca, la de l'Odi del que l'Amor va deixar passar degut a la mirada amarga i el gest del sentiment que no el va voler al seu costat.
La veritat es que la cosa no pintava gaire bé per l'Amor, es va seure en un tros de pedra rodejat d'aigua i va plorar per la seva sort, l'enfonsament de l'illa que tant estimava acabaria amb ell, seria la fi de l'Amor. Quan més malament estava algú el va cridar a la seva esquena, al girar-se va veure a un vellet en na petita barca que li feia senyals perque s'acostés.
L'Amor va pujar sense pensar-ho i van remar plegats mentre s'allunyaven de l'illa. Molt apenat l'Amor va mirar cap a l'illa i va exclamar.
"Ja no hi haura cap illa com aquesta"
"La veritat es que no, no hi haura cap igual" va contestar el vellet sorprenent a l'Amor que esperava una resposta que l'animes.
Van remar en silenci fins que van arribar a una nova illa on estaven tots els altre sentiments. L'Amor es va sentir molt content i va saludar a tothom, al girar-se per agrair-li tot al vellet aquest havia desaparegut. L'Amor va dirirgir-se a la Saviesa que ho savia tot, ella després d'escoltar la definicio del vell va pensar-hi una estona i li va dir.
"El vellet que t'ha salvat Amor es el Temps i es a ell qui li has d'agraïr el no haver desaparegut amb l'illa"