...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dissabte, 16 de juliol de 2011

LA BOTZINA...

He sentit una botzina i el record m'ha portat a anys enrere quan mamare s'estava recuperant de una embòlia que la va tenir immòbil per un temps (i de la que desprès es va recuperar totalment)
Aquells dies vivia amb la meva germana, dons tot i tenir una filla petita, disposava de mes temps a casa i podia estar per totes dues; en sortir del treball jo hi anava i aixis l'alliberava una mica
La mare quasi no parlava, o no se l'entenia, que potser es diferent, tampoc tenia força a les mans.
Passava hores sentada en el seu balanci, que era d'on menys s'esmunyia
La seva angoixa mes gran era com fer-ho per comunicar-se amb nosaltres..per cridar-nos si volia res
Varem inventar que posant una botzina lligada a la pota de darrera del balanci, nomes li calia donar-se una mica d'impuls i l'andròmina sonava sense cap esforç; aixo la tranquil·litzava.
Varen esser dies complicats, però érem juntes..i avui aquella botzina me'ls ha recordat

Us estimo a totes tres... sigueu on sigueu

10 comentaris:

  1. version en castellano

    LA BOCINA

    He oido una bocina y el recuerdo me ha llevado a años atrás cuando mI madre se estaba recuperando de una embolia que la tuvo inmóvil por un tiempo (y de la que después se recuperó totalmente)
    Aquellos días vivía con mi hermana, pues a pesar de tener una hija pequeña, disponía de más tiempo en casa y podía estar por ambas, al salir del trabajo yo iba y asi la liberaba un poco
    Mi madre casi no hablaba, o no se le entendía, que tal vez es diferente, tampoco tenía fuerza en las manos.
    Pasaba horas sentada en su balancín, que era de donde menos se deslizaba
    Su angustia más grande era cómo hacerlo para comunicarse con nosotros .. para llamarnos si quería nada
    Inventamos que poniendo una bocina atada a la pata trasera del balancín, sólo necesitaba darse un poco de impulso y el trasto sonaba sin ningún esfuerzo; eso la tranquilizaba.
    Fueron días complicados, pero estavamos juntas .. y hoy una bocina me los recordó

    Os quiero a las tres ... esteis donde esteis.

    ResponElimina
  2. Un cop més, un fet puntual ens evoca tota una sèrie de records. Molt enginyós això de la botzina al balancí, segur que donava més seguretat que no pas utilitat tenia, però molt ben pensat.

    ResponElimina
  3. Olá, amigo!
    Passei para conhecer o seu blog.
    Gostei de tudo que li.
    Bom fim de semana!
    Beijinhos.
    Brasil
    ♥ •˚。
    °° 。♥。
    ●/ ♥•˚。˚
    /▌
    / \ 。˚。♥

    ResponElimina
  4. l'enginy del esser humà és molt gran quan ho necessita......records siguin on siguin records

    ResponElimina
  5. Els pares se'n van, però ... els germans i els nebots haurien de quedar-se més temps.

    Bona tarda Sargantana.

    ResponElimina
  6. Porque los objetos nos pueden trasladar a la edad infantil donde aquellos objetos eran imprescindibles en la infancia para jugar y divertirse.

    Un beso.

    ResponElimina
  7. Quin post més tendre, Sargantana. Una abraçada!

    ResponElimina
  8. La senzillesa d'algunes històries els dóna una força emotiva brutal. Aquest és el cas d'aquesta història teva.

    ResponElimina
  9. Amiga, ese texto es puro sentimiento... Ellas tambien te quieren, estén donde estén...

    Un abrazo grande

    ResponElimina

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!