...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

AQUESTES COSES...



El Sol i la Lluna es van enamorar fa molt de temps. No em pregunteu com. No ho sé. Es van veure. Es van agradar. Es van sentir irremeiablament inclinats a besar-se. Es van sentir excitats, emocionats, seduits, abduits, desbordats. Aquestes coses.
No sé els detalls. El que si sé és que va ser una matinada. La Lluna romansejava a marxar embadalida per la brillantor dels primers rajos del sol i aleshores el va veure. Tan lluent, tan gran, tan especial. Va veure desseguida en ell que era vital, resolutiu, poderós. Ell, el Sol, també la va veure, potser més de resquitllada que una altra cosa. Però ja en va tenir prou. Tan seductora, tan bella, tan preciosa. Preciosa.
Es van enamorar i ho van saber desseguida, tots dos.
Com desseguida van saber que el seu amor no era fàcil. Mai coincidien. De fet, les seves tasques, precisament, inmutables i eternes, eren substituir-se un a l'altra en el firmament.
Un amor impossible. D'aquells de trencar-ho tot, complicar-ho tot i fer-ho tot més difícil encara. Com si el moviment del cosmos no ho fos prou de complicat. Si. Un d'aquells. Aquestes coses.
Es veien, només, cada matinada, en un punt en concret del firmament. A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna. Un sol segon. Una mirada. Una carícia de llum i llum. Un anhel. Un sospir. Un no res. Un tot.
A vegades, però, potser perquè hi havia boira al matí, o perquè els núvols tapaven la lluma o perquè plovia... no es podien veure. Ni tan sols aquest segon.
Un segon és un no res, però almenys és. I a ells el servia. Però un dia sense aquest segon es feia etern, cruel, dolorós.
La Lluna aleshores, rebel, l'endemà, no marxava. Allargava l'hora de seguir el pla previst del Cosmos i es quedava al cel, mirant el sol, parlant amb ell, dient-li tot el que sentia.
És per això que, a vegades, la lluna no marxa quan surt el sol i es queda, com fa aquests dies, fixe al cel, fins ben entrat el migdia.
Perquè el dia anterior, si us hi fixeu, hi ha hagut boira o pluja o núvols i no s'han pogut veure ni un segon a l'est del Sol i a l'oest de la Lluna.



8 comentaris:

  1. Deu ser per això que a mi m'agrada tant veure la lluna de dia, perquè la veig rebel i enamorada, perquè la veig tossuda per aconseguir el que vol, lluitadora i pàl·lida, però decidida i insistent. Ella fa que aquest dia, que hauria pogut ser el més dolorós, sigui el millor de tots, tot un matí per acaronar-se la llum de l'un a l'altre. Només contravenint les convencions més eternes, es pot fer un salt per millorar la nostra vida...

    Cada cop que vegi la lluna de dia, amb la bellesa que continua tenint malgrat la competència de llum que li fa l'esplendorós solet... li enviaré un petó d'agraïment.

    És un text preciós que se m'ha emportat sense ni pensar-m'ho...

    ResponElimina
  2. Jo afegiria que, si us hi fixeu, el sol sempre és igual de rodó i brillant, tot i que té moments durant el dia en que se'l veu més ufanós i acolorit. La lluna té tot un cicle que no té altre objectiu que, un cop al mes, desaparèixer del mapa dissimuladament, allò que nosaltres anomenem lluna nova, i és que, efectivament, la lluna queda com nova perquè el mutis que fa en el nostre cel és per anar a passar la nit amb el sol, mentre tothom pensa que descansa de la seva brillantor. Aquest dia del mes, els dos estan junts i lluny de les mirades de tothom. Un amor difícil, però no impossible.

    ResponElimina
  3. Amor,amor,amor quina cosa més maca.

    ResponElimina
  4. És un amor impossible, però s'ho passen molt bé jugant a amagar. Ella és molt coqueta i canvia de "look" constantment.
    Saben que no poden acostar-se l'un a l'altre i que si es toquen ... es cremen. Potser algun dia ho faran, espero que sigui d'aquí a molt temps ... és que hi ha "amores que matan".

    Bona tarda Sargantana :)

    ResponElimina
  5. Ja ho diuen que la lluna té una certa atracció i potser aquesta és una bona mostra. Magnífic passeig de l'Escala, aquesta imatge m'agrada molt.

    ResponElimina
  6. Ui, un text preciós...Sovint no hi ha cap motiu per enamorar-se, passa i prou!
    De vegades els amors impossibles són els més engrescadors, perquè s'idealitza l'altre. De totes maneres, m'ha agradat el punt de vista tan romàntic del Xexu...
    I nosaltres ens aprofitem de l'ocasió, perquè així sempre gaudim de la llum...
    "Una carícia de llum a llum", fantàstic!
    Petonets.

    ResponElimina
  7. Ara entenc perquè a vegades veig la lluna quan ja és de dia! Està enamorada!!! :D


    ResponElimina
  8. Buf, quantes històries d'amor que han inspirat aquesta parelleta :) Un conte molt bonic

    ResponElimina

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!