Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
Rosa Leveroni
Un testament preciós.... la llàstima és que potser no l'entendrien gaire!
ResponEliminadons a mi...m'encandila
Eliminapetons, maca
La Leveroni, amb la seva veu dolça, sense patetisme ni recances ens deixa un "Testament" bellíssim.
ResponEliminaGràcies, Sargantaneta, per compartir-lo!
no la conec massa en realitat, peró el poc que li he llegit..em fascina
Eliminabona nit, Gloria
Sàvies paraules, sargantana.
ResponEliminaI més en un dia com avui.
Si, Pep, avui el dia ens porta a reflexions i records especials
Eliminauna abraçada
Un testament salvatge, en el millor sentit de la paraula.
ResponEliminade fet,tots els testaments tenen algu de salvatge..no et sembla Dani..él?
EliminaT'han dit mai que tens una mirada captivadora?
jijijijij
bona nit, nano
Aquesta tarda he estat una bona estona en el lloc on Rosa Leveroni es va inspirar per aquest poema.He caminat per aquell paradís fins arribar al cementiri on reposa, aprofitant que avui era obert.He carregat piles per dies.
ResponEliminaVwnir aquí i llegir el poema ha sigut la cirereta del pastís.
Gràcies!
aixo es la magia de compartir espais i sensacions
ResponEliminapetons, nina
Un dia amb silencis. L'enyor i les absències el fan veritablement trist.
ResponEliminaBessets.