...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dimecres, 25 de juliol de 2012

SAPS...?




avui t'he pensat ...
...quan pintaves els testos de del terrat de color vermell
...quan parlaves francès com si haguessis nascut a paris
...quan a punt de néixer la dolors et deia que no vinguessis a buscar-me a l'escola amb aquell vestit que no et quedava gens bé
...quan fèiem foc a la llar i sortíem abrigades a fora a veure el fum com sortia
...quan et posava *rulos* els divendres
...quan érem les *niñas del pantano* i buscàvem llenya amb la nostra destral a l'esquena
...quan explicaves histories dels teus estius al *castell dels enanitos* al montgri
...quan esmorzàvem al llit...

i mentre somreia no he pogut evitar que rodolessin també unes llàgrimes galta avall
perquè t'estimo i t'anyoro molt mare


8 comentaris:

  1. És molt bonic aquest escrit, saps? I emotiu.
    A ella, des d'on et llegeixi, com a nosaltres, li agradarà molt.

    ResponElimina
  2. I ella a tu...i també ho saps!

    Un besset a canvi d´un somriure, si?

    Nanit, ninona meva.

    ResponElimina
  3. Un petó, per saber posar paraules a uns sentiments tan sincers.

    ResponElimina
  4. Emotiu i tendre, records que ens evoquen moments, potser diferents, però també enyorats de vivències similars.

    Un petó i una aferradeta ;)

    ResponElimina
  5. Quins records tan tendres...
    Jo també vaig tenir una mare que em va deixar un munt de records dolços i bonics, que m'acompanyen.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. No sé què dir... O, sí... sí que ho sé... Que m'ha agradat molt, molt, molt.
    Petonassos!!!!

    ResponElimina
  7. Fa una estona he llegit un post que no parlava bé de l'enyor, o el feia veure d'una manera diferent de l'acostumada. Allà he comentat que hi ha enyors que no s'acaben mai. El teu post ho confirma.

    ResponElimina

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!