...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dimecres, 7 d’agost del 2013

LA LLIBRETA I EL CERCADOR...



Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com a cercador
Un cercador és algú que busca. No necessàriament és algú que
troba. Tampoc aquest algú que sap el que està buscant. És
simplement per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia un cercador va sentir que havia d'anar cap a la ciutat de Kammir. Ell havia
après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc
desconegut de si mateix, així que va deixar tot i va partir. 
Després de dos dies de marxa pels polsegosos camins va Kammir, al lluny.
Una mica abans d'arribar al poble, un turó a la dreta del camí li va cridar l'atenció.
Estava entapissat d'un verd meravellós i hi havia un munt d'arbres,
ocells i flors encantadores. La envoltava per complet una espècie de tanca
petita de fusta lustrada ... Una portella de bronze el convidava a entrar.
De sobte va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de
descansar per un moment en aquest lloc. El cercador traspàs el portal i
va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven
distribuïdes com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls eren els d'un
cercador, potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella
inscripció ... "Bedoll Tare, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies". Es
esglaiar una mica al adonar-se que aquesta pedra no era simplement una
pedra. Era una làpida, va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat
estava enterrat en aquell lloc ... Mirant al seu voltant, l'home es va donar
adonar que la pedra del costat, també tenia una inscripció, es va acostar a
llegir deia "Trucar Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes". El cercador
es va sentir terrible ment commocionat. Aquest bell lloc, era un cementiri
i cada pedra una làpida. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el
temps de vida exacte del mort, però el que ho va contactar amb l'espant, va ser
comprovar que, el que més temps havia viscut, tot just sobrepassava 11 anys.
Embargat per un dolor terrible, es va asseure i es va posar a plorar. El cuidador del
cementiri passava per allà i es va acostar, el va veure plorar una estona en silenci i
després li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No cap familiar - va dir el cercador - Què passa amb aquest poble?, Què
cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Per què tants nens morts enterrats
en aquest lloc? Quina és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que ho
ha obligat a construir un cementiri de nois?.
L'ancià va somriure i va dir:-Pot vostè asserenar-se, no hi ha cap maledicció, el que
passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré: quan un jove
compleix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí,
penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que, a partir d'allí, cada vegada
que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i anota en ella: a l'
esquerra que fu el gaudit ..., a la dreta, quant temps va durar aquest goig. ¿
Va conèixer a la seva núvia i es va enamorar d'ella? Quant de temps va durar aquesta passió
enorme i el plaer de conèixer-la? ... Una setmana?, dues?, tres setmanes ymedia? ... I després ... l'emoció del primer petó, quant va durar?, El minut i
mig del petó?, Dos dies?, Una setmana? ... I l'embaràs o el naixement
del primer fill? ..., I el casament dels amics ...?, I el viatge més
desitjat ...?, i la trobada amb el germà que torna d'un país
llunyà ...? Quant va durar el gaudir d'aquestes situacions? ... hores?, dies? ... Així
anem anotant a la llibreta cada moment, quan algú es mor, és
nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps gaudit, per
escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable
temps viscut.

Jorge Bucay


8 comentaris:

  1. Anotar el temps viscut d'aquesta manera és una manera més de temptar la melancolia.

    ResponElimina
  2. No tinc per costum anotar la meva vida, hi ha moments massa tristos.

    ResponElimina
  3. Una història molt curiosa i trobo que bastant encertada, perquè realment el temps que vivim més intensament és quan gaudim de les coses...O sigui que a la làpida hi havia la quantitat de temps que n'havien gaudit, de la vida!
    Petonets.

    ResponElimina
  4. Ben impactant, aquest text.

    No sé pas si a mi m' agradaria comptar el temps d'aquesta manera... Està bé perqué és el temps viscut intensament, però i l'altre temps? Per què noo comptar-lo també?

    ResponElimina
  5. Una molt bona història, però jo prefereixo no fer rcompte, no fos cas que les tristeses superin les alegries......

    ResponElimina
  6. Trobo que 11 anys tampoc és tant de temps intens

    ResponElimina
  7. M'agrada tan poc comptar temps, que ni tan sols porto rellotge...viure el temps, vingui com vingui, encara que m'estimo més intens i molt bo, per descomptat.

    Nanit nina! :)

    ResponElimina
  8. suposo que necesitem d'uns per sapiguer apreciar els altres

    gracies per esser-hi, amics

    ResponElimina

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!