...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dijous, 10 de novembre de 2011

20 ANYS SENSE MONTSERRAT ROIG - HOMENATGE





L'agulla daurada 

Aquell hivern, la neu arribà d'hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d'octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s'alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s'havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero. Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys. Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l'estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics. La mare, per guarir-me de la tristesa, m'ensenyà francès. Les lectures em van salvar. Tot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és resistir. Jo tenia por de baixar al soterrani quan bombardejaven i m'arrapava a un llibre mentre sentia els espetecs i xiulets damunt meu. L'Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Entre la paperaza que havien salvat del foc hi havia un vell llibre, relligat de pell i amb il·lustracions al carbó. Era un Quixot en francès, una versió íntegra que havien llegit els avis i els besavis. El va llegir i va començar a entendre les darreres raons de la resistència al bloqueig. Les aventures del cavaller de la Manxa es convertiren en la seva mitologia infantil. Tots els soldats que anaven i venien del front eren esprimatxats i valents, austers i estirats, d'una moralitat absoluta, despullada de tota convenció. Com Puixkin, com Malaiovski, com Dostoievski, l'Alexandra trobava en el Quixot les raons d'un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. Tots els soldats eren el Quixot. No hi podia haver capaltre model literari que es vinculés tan estretament amb la realitat russa. Puixkin havia dit que Brutus o Pèricles, transportats a Rússia, es convertirien''' en simples fatxendes. Però el Quixot, no. Al Quixot s'encaraven el món ideal i el món real, de la mateixa manera que dins la nena Alexandra convivien el món de les bombes que mataven i el món de l'hipopòtam [imaginari] que regalava pomes. Don Quixot era, segons la famosa frase de Coleridge, «la personificació de la raó i del sentit moral despullats de tot judici i comprensió». I és així com la seva mare salvà l'Alexandra de morir de tristesa. "...




8 comentaris:

  1. Bonic homenatge, belles paraules les que has triat... he de llegir Montserrat Roig ja! (és un dels meus temes pendents...)

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, sargantana!

    Vaig llegir també l'Agulla Daurada! Un bon fragment.

    T'apunto a la llista!

    ResponSuprimeix
  3. No l'he llegit, tampoc "Els catalans als camps nazis", avui m'heu fet adonar de la seva importància. El tindré en compte. Gràcies per la tria.

    ResponSuprimeix
  4. Tenim una feinada a llegir!!!!!

    Molts petons!

    ResponSuprimeix
  5. Quina feinada i que bé que estiguis tu també aquó homenatjant-la!
    Una abraçada, sargantana!

    ResponSuprimeix
  6. No la he llegida. Te raó la Zel, tenim molta feina1

    ResponSuprimeix
  7. Em sembla que aquest serà n dels fragments estrella de l'homenatge. Ja hi ha diverses persones que s'hi han fixat. Per alguna cosa serà!

    ResponSuprimeix
  8. La Montserrat Roig va ser una dona imprescindible. Tots els seus llibres et fan pensar. I com a periodista era genial. Vint anys sense ella em semblen molts!

    ResponSuprimeix

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!