...O COM LA TRAMUNTANA, LA LLUNA I LA MAR PODEN AFECTAR A LES PERSONES.

dimarts, 23 d’agost del 2011

MÉS ESQUERDES...


Per tal que bategui el teu cor no és necesari que estimi,
però si no estima el teu cor,
per a què batega?

La vida, a vegades, es cansa de viure'm
I jo, a vegades, fins i tot de no viure-la

Quan estic sol, no estic sol del tot.
Algú m'acompanya i aquest algú,quan no som jo,
és la meva soletat, que també som jo.

I si encara trobes un poc de llum en els meus ulls,
és que encara no s'ha fet tot de nit, a lameva ànima

El silenci té les seves pròpies paraules, callades,
i aixis les sent, callades.

Els meus grans naufragis mai no han estat en grans mars.
Ni tan sols en mars.
Vaig obviar ensenyar a nedar al meu cor en les llàgrimes

Quand vull escoltar el silenci, no escolto el silenci,
em faig jo mateix silenci i m'escolto a mi.

Quand mir l'infinit, no veig el que és proper.

I si nomes hi hagués estrelles,
qina d'elles seria el nostre sol?

Si escoltes, no si parles,
sabràs quin só més bell té la paraula comprensió

Quan m'atur, veig que totes les coses funcionen igual sense jo,
i que faig jo sense aturar-me si totes les coses
funcionen igual sense jo?

No t'esforcis.
El dolor creix sol, perque regar-lo amb llàgrimes ?

Quan em vas deixar de mirar, ja mai més
em vaig veure com em veia en els teus ulls,
cecs als meus defectes.

L'amor quan dol,
és amor o dolor?

Fart de viure com visc,
de tant en tant em regal un somni

Vaig tancar els ulls per no veure amb la ceguesa
en que de vegades miren els meus ulls oberts

Desitjable és anar en companyia d'algú,
no vora algú.

Cada vegada que em despert, torna continuar la vida,
perque en somnis no la visc;
m'atur per a somiar-la.

8 comentaris:

  1. El que diu és molt interessant i fixa't que es podria fer un exercici literari i continuar tots aquests versos.
    Per exemple:

    "Els meus grans naufragis mai no han estat en grans mars.
    Ni tan sols en mars.
    Vaig obviar ensenyar a nedar al meu cor en les llàgrimes.
    I ara aquí tot sol
    sec
    enmig d'aquest desert
    m'ofega ... la pena."


    Bona nit Sargantana.

    ResponElimina
  2. m'ha encantat sargantana ¡¡¡
    (tambè el comentari de Pere)

    per si no la coneixes et poso la lletra d'una canço de Carlos Chaouen

    Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
    y nada tiene que ver con tu boca
    que hecha para besar hay veces que muerde,
    que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
    y duele porque la piel no es materia inerte
    y duele porque el querer es dolerse a veces.

    Tiembla, la vida como con miedo
    hay veces que tiembla
    y nada tiene que ver con el aire
    que mueve tu ropa en noches de luna escueta
    que aprieta suelta y evoca y me enloquece
    tiembla por los látidos que tu provocas
    y también porque el querer es temblar a veces.

    Y cada uno en su camino
    va cantando espantando sus penas
    Y cada cual en su destino
    va llenando de soles sus venas.

    Y yo aqui sigo en mi trinchera, corazón
    tirando piedras, contra la última frontera
    La que separa el mar del cielo
    del color de tus maneras
    la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

    Y no me pidas tanto, corazón
    que tengo poco aire en el pulmón
    lo que tengo es un castillo en el cielo
    si viene la guadaña a mi rincón
    enjuágame la frente en tu sudor
    y le das un beso a todos si me muero…
    y le das un beso a todos si me muero…

    Rie, la vida como un volcán hay veces que ríe
    y nada tiene que ver con el tiempo
    Se ríe porque para ella somos tan leves
    como el humo azul que del pudor se desprende
    y rie porque tu llanto se lo merece
    y también porque el querer es reirse
    a veces.

    Vive, la vida por compasión
    hay veces que vive
    y nada tiene que ver con la muerte
    Y cuando llegue ese instante
    dejame verte
    que no hay mayor libertad
    que tenerte enfrente
    y que nadie sea absuelto
    por no quererse
    y vive porque el querer es vivir con creces.

    Y cada uno en su camino
    va cantando espantando sus penas
    Y cada cual en su destino
    va llenando de soles sus venas.

    Y yo aqui sigo en mi trinchera, corazón
    tirando piedras, contra la última frontera
    La que separa el mar del cielo
    del color de tus maneras
    la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

    Y no me pidas tanto, corazón
    que tengo poco aire en el pulmón
    lo que tengo es un castillo en el cielo
    si viene la guadaña a mi rincón
    enjuágame la frente en tu sudor
    y le das un beso a todos si me muero…
    y le das un beso a todos si me muero…

    Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
    que sangran de mi costado
    tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
    déjame a mi
    en mi ventana con los pies del otro lado,
    yo me fumo mis mañanas.

    ResponElimina
  3. és molt bonic, encara que molt trist. I alhora massa proper.

    ResponElimina
  4. És cert el que diu la Rits. És tan proper que de vegades colpeig.

    ResponElimina
  5. La soledad es un enemigo temible, quizas el peor de todos...

    Cuando se presenta, se debe huir de ella, sea como sea.

    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
  6. Pot ser que les llàgrimes apaguin les flames del dolor? O pot ser que siguin el licor dels sommnis perduts?


    petons.

    ResponElimina
  7. Ka darrera vegada que el vaig llegir aquí vaig quedar un xic muda. Avui també, i és que no li sé endevinar esperança, i això malgrat els versos bonics que volen tancar soledat o deixar rajos de llum... és molt trist...

    ResponElimina

esplaiet tu també...però amb seny, eh...!